Tras más de un año de gobierno de CIU, lo más claro de la política energética catalana es su falta de dirección... o no.

Me explico. El Gobierno ha presentado el Plan de la Energía y Cambio Climático de Cataluña 2012-2020 (PECAC). Un plan con una música que suena como un viraje en línea con las propuestas de Greenpeace, pero con una letra tan ambigua que, al final, no dice nada.

El PECAC tiene tiene elementos positivos, como una buena ambición en el despliegue de energía eólica. Pero en conjunto difícilmente llevará a ninguna parte. ¿Y por qué? En primer lugar, porque mira al futuro bajo el prisma economicista del precio del barril del petróleo, y además, le atribuye unos precios relativamente bajos. Lo que debería hacer el PECAC es una apuesta decidida por situar a Cataluña al frente de los esfuerzos para disminuir las emisiones de CO2. Pero aquí también fallamos. De hecho, las emisiones que se proponen para el 2020 son... un 40% superiores a las del 1990! Kyoto, leído al revés. Por último, la financiación del Plan queda a merced de la transferencia a la Generalitat del dinero procedente de la venta venta de los Créditos de Carbono que le corresponden a Cataluña de los asignados en España... en lugar de conseguirla mediante la aplicación de tasas ambientales autonómicas, más concretas, como las que Castilla La Mancha ha establecido para la industria nuclear.

Con todo, el desatino más flagrante es que, pocos días antes de que acabara el plazo de exposición pública del PECAC, que en teoría aborda los mecanismos para disminuir las emisiones de CO2, el Gobierno catalán anunció a bombo y platillo que presentaría una Ley de Cambio Climático. Nuevamente, una contribución con buena música, sobre todo si esta Ley recogiese el espíritu y la letra de los hallazgos del Grupo Intergubernamental sobre el Cambio Climático y promoviese objetivos en línea con sus recomenacions científicas – los países desarrollados tienen que bajar sus emisiones al menos entre un 30 y un 40% respecto a las de 1990.

Aprobar este PECAC antes de que la Ley de Cambio Climático haría nacer a ésta, ya, con una letra floja, floja, tocada de muerte en su efectividad. Por esto, un grupo de organizaciones de arquitectos, vecinos y ecologistas, entre las cuales se encuentra Greenpeace, hemos pedido que el PECAC se pare hasta que no se haya aprobado la Ley de Cambio Climático. Una Ley que también tendría que dar orientación a la Estrategia Catalana de Adaptación al Cambio Climático, ESCACC, otro proceso  que, también de forma independiente, está comenzando el Gobierno.

El gran gorila blanco en medio de la calle
Y dejadme acabar con el gran gorila blanco del PECAC: la energía nuclear. Las tres nucleares catalanas producen más del 50% de la electricidad generada en Cataluña. El PECAC, las menciona sólo como de paso, para asegurar que no se prevé su cierre antes de que se termine su vida útil, “actualmente fijada en cuarenta años”– un retroceso potencialment indefinido respecto al Plan de la Energía en vigencia, que les atribuye 38 años de edad. Un retroceso todavía más escandaloso tras Fukushima, que ha demostrado la gran peligrosidad de las centrales nucleares. La Generalitat puede excusarse alegando que no tiene competencias, ya que las decisiones sobre las nucleres de momento recaen en el Estado. Quizás es por eso que el Parlament de Cataluña acaba de solicitar en el Gobierno de la Generalitat que reclame tener capacidad de decisión en el cierre de las centrales nucleares al final de su vida útil.

Pero, más allá de las competencias, hay la presión política que desde la Generalitat podría ejercerse en favor del cierre de unas centrales nucleares peligrosas, envejecidas y paradigma de la baja cultura de la seguridad. Una medida que, ella sola, allanaría el camino a la que tendría que ser la apuesta real del PECAC: una transición rápida hacia las energías renovables, la eficiencia energética y la inteligencia de la red. Lamentablemente, el cambio de fechas de cierre de las centrales nucleares plasmado en el PECAC refleja que el apoyo tácito y explícito del actual Gobierno de la Generalitat a las nucleares catalanas. En esta situación, las nuevas reivindicaciones del Parlament de Cataluña otorgarían, paradójicamente, a ENDESA e IBERDROLA una herramienta política más para mantener su status quo y sus ganancias caídas del cielo – a expensas de todos los ciudadanos.

Carencia de una buena letra, carencia de dirección, carencia de movimiento... ¿para quedarnos como estamos?

Anna Rosa Martínez, Delegada en Cataluña
----------------------------------------------------------------------------
Politica energètica a Catalunya: molts processos per què no canviï res?

A més d'un any de govern de CIU, el més clar de la política energètica catalana és la seva manca de direcció... o no. 

M'explico. El govern ha presentat el Pla de l'Energia i Canvi Climàtic de Catalunya 2012-2020 (PECAC). Un pla amb una música que sona en la línia de les les propostes de Greenpeace, però amb una lletra ambigua que, al final, no diu res.

El PECAC té té elements positius, com una bona ambició en el desplegament d'energia eòlica. Però en conjunt difícilment portarà enlloc. I per què? En primer lloc, perquè mira al futur sota el prisma economicista del preu del barril del petroli, i a més, li atribueix uns preus relativament baixos. El que hauria de fer, és una aposta decidida per que Catalunya sigui al capdavant dels esforços de davallada d'emissions de CO2. Però aquí també fallem. De fet, les emissions que es proposen per al 2020 són... un 40% superiors a les del 1990! Kyoto, llegit a l'inrevés. Per últim, el finançament queda a la mercè de la transferència a la Generalitat dels diners procedents de la venda venda dels Crèdits de Carboni que li corresponen a Catalunya dels assignats a Espanya... en lloc d'aconseguir-la mitjançant l'aplicació de tasses ambientals,  més concretes, com les que Castilla La Mancha ha establert per a la indústria nuclear.

Amb tot, el  més flagrant és que, poc dies abans que acabés el termini d'exposició pública del el PECAC, que en teoria aborda els mecanismes per “davallar” les emissions.. el govern va anunciar amb platerets que presentaria una Llei de Canvi Climàtic. Novament, una contribució amb bona música, sobre tot si aquesta Llei recollís l'esperit i la lletra de les troballes del Grup Intergubernamental sobre el Canvi Climàtic i promogués objectius en línia amb les seves recomenacions científiques – els països desenvolupats han de davallar les seves emissions al menys entre un 30 i un 40% respecte a les de 1990. La Llei haurà de tenir bona música... i bona lletra.

Aprovar aquest PECAC abans que la Llei de Canvi Climàtic la faria neixer, ja, amb una lletra fluixeta, fluixeta,  tocada de morten la seva efectivitat. Per això, un grup d'organitzacions d'arquitectes, veïns i ecologistes, entre les quals s'hi troba Greenpeace, hem demanat que el PECAC s'aturi fins que no s'hagi aprovat la Llei de Canvi Climàtic. Una Llei que també hauria de donar orientació a l'Estratègia Catalana d'Adaptació al Canvi Climàtic, ESCACC, una altre procés que, també de forma independent (!!!!), està encetant el Govern.

El gran goril·la blanc en mig del carrer

I deixeu-me acabar amb el gran goril·la blanc del PECAC: l'energia nuclear. Les tres nuclears catalanes produeixen més del 50% de l'electricitat generada a Catalunya.El PECAC, les esmenta només com de passada, per assegurar que no es preveu el seu tancament abans que s'acabi la seva vida útil, “actualment fixada en quaranta anys” – una reculada potencialment indefinida respecte al Pla de l'Energia en vigència, que els atribueix 38 anys d'edat.  Una reculada tant més escandalosa quan Fukushima ha demostrat la gran perillositat de les centrals nuclears. La Generalitat pot excusar-se al·legant que no té competències, ja que les decisions sobre les nuclers actualment recauen sobre l'Estat. Potser és per això que el Parlament de Catalunya acaba de sol·licitar al Govern de la Generalitat que reclami tenir capacitat de decisió en el tancament de les centrals nuclears al final de la seva vida útil.

Però, més enllà de les competències, hi ha la pressió política que des de la Generalitat podria excercir-se en favor del tancament d'unes centrals nuclears perilloses, envellides i paradigma de la baixa cultura de la seguretat. Una mesura que, ella sola, aplanaria el camí a la que ha de ser la que hauria de ser l'aposta real del PECAC: una transició ràpida cap a les energies renovables. Lamentablement, el canvi de dates de tancament de les centrals nuclears proposat reflecteix que el suport tàcit i explícit de l'actual Govern de la Generalitat a les nuclears catalanes. En aquesta situació, les noves reivindicacions del Parlament de Catalunya atorguen, paradoxalment, a ENDESA i IBERDROLA una eina política més per mantenir la seva status quo i els seus guanys caiguts del cel – a costa de tots els ciutadans.

Una música enganyosa amb una lletra dolenta amb manca de direcció... per quedar-nos allà on som?

Anna Rosa Martínez, Delegada a Catalunya