Corría el 2005 y preparábamos el informe “Destrucción a Toda Costa”. La responsable de la campaña de Costas, Mariajo, me pasó un borrador del capítulo sobre Catalunya y me preguntó si conocía más casos que añadir. Se me encendió la lucecita de un email que había recibido de la Plataforma Salvem Els Muntanyans, de Torredembarra.

Recordé la excursión que con mi chico, ornitólogo de corazón, habíamos realizado a las marismas de Els Muntanyans, un Espacio de Interés Natural y un oasis de biodiversidad que se extiende en el dominio público marítimo terrestre, entre el mar y la vía del tren. Tras la vía, recordaba unos campos –precisamente los terrenos que se querían construir.  Investigué, resumí, añadí. OK de Mariajo y publicamos. Desde entonces, Greenpeace ha apoyado a una plataforma que ha conseguido que el Tribunal de Justicia de Cataluña (TSJC) les dé la razón e invalide un plan urbanístico ilegal porque pretende construir allí donde la ley del suelo lo prohíbe expresamente: en una zona inundable.

El proyecto de urbanización de Els Muntanyans II es paradigmático de la economía del tocho. El Plan Parcial Muntanyans II, que, impulsado por la empresa andaluza Vegas del Guadaira, pretendía construir 500 viviendas, recibió un veredicto negativo de la Comisión de Urbanismo de Tarragona por establecerse en una zona inundable, en la desembocadura del Torrente Gibert – el torrente que alimenta las lagunas de Els Muntanyans. Una resolución que no fue del agrado ni de promotores ni del ayuntamiento de Torredembarra.

El entonces Conseller de Política Territorial y Obras Públicas, Joaquim Nadal, encargó un informe a la Agencia Catalana del Agua que establecía que se trataba de una zona inundable pero que se podía hacer que tres calles funcionaran como ramblas y que podía indicarse que en ellas no se aparcaran coches. A la luz de este lamentable informe, Nadal decidió autorizar la urbanización, decisión ante la cual la Plataforma Salvem els Muntanyans interpuso un Contencioso Administrativo que ha derivado en la sentencia del TSJC.

Salvem els Muntanyans alegó en todo momento que la urbanización, además de generar una enorme presión por frecuentación sobre las marismas de Els Muntanyans, suponía un grave atentado sobre la misma supervivencia del espacio protegido, al alterar el cauce hidrológico que alimenta las marisma. Pero sobrecoge más todavía cómo en una zona en la que las avenidas se pueden presentar de manera repentina, el ACA y Joaquim Nadal pudieron aprobar una urbanización que hubiera podido llevar a la presencia de niños y adultos en las calles en un caso de inundación – que, directamente, hubiera podido causar la pérdida de vidas humanas. Y, a quien piense que exageramos, le sugiero que eche un vistazo a esta grabación de una inundación de la zona por la lluvia (no excesivamente abundantes) en octubre de 2006.

Quizás lo más espeluznante son las voces que han clamado contra la sentencia diciendo que pone en peligro el futuro de Torredembarra, o que el Govern de la Generalitat quiera recurrir la sentencia del TSJC. Espeluznante por dos razones: porque no se ha querido aprender la dolorosa lección de la crisis económica que nos sacude... y por el desprecio que supone para la vida de las personas. Quizás la Generalitat debe explicar cuántas vidas humanas ajenas está dispuesta a arriesgar para promover intereses inmobiliarios.

Anna Rosa Martínez, Delegada de Greenpeace en Catalunya.

----------------------------------------------------------------------

Els Muntanyans II És zona inundable! I-NUN-DA-BLE!

Corria el 2005 i preparàvem el “Destrucció a tota costa”. La campaigner de costes, Mariajo, em va passar un esborrany del capítol sobre Catalunya i em va preguntar si coneixia més casos que afegir. Se'm va encendre la llumeta d'un correu electrònic que havia rebut de la Plataforma Salvem Els Muntanyans, de Torredembarra. Vaig recordar l'excursió que amb el meu xicot, ornitòleg de cor, havíem realitzat als aiguamolls d'Els Muntanyans, un Espai d'Interès Natural i un oasi de biodiversitat que s'estén en el domini públic marítim terrestre, entre el mar i la via del tren. Després de la via, recordava uns camps – precisament els terrenys que es volien construir. Vaig investigar, vaig resumir, vaig afegir. OK de Mariajo i publiquem. La Plataforma Salvem els Muntanyans va notar de seguida l'impacte mediàtic de l'informe. Des de llavors, Greenpeace ha donat suport a una plataforma que ha aconseguit que el Tribunal de Justícia de Catalunya (TSJC) els doni la raó i invalidi un pla urbanístic il·legal perquè pretén construir allí on la llei del sòl ho prohibeix expressament: en una zona inundable.

El projecte d'urbanització d'Els Muntanyans II és paradigmàtic de l'economia del totxo, de l'urbanisme salvatge. El Pla Parcial Muntanyans II, que, impulsat per l'empresa andalusa Vegas del Guadaira, pretenia construir 500 habitatges, va rebre un veredicte negatiu de la Comissió d'Urbanisme de Tarragona per establir-se en una zona inundable, en la desembocadura del Torrent Gibert – que alimenta  els aiguamolls d'Els Muntanyans. Una resolució que no va ser del grat ni de promotors ni de l'ajuntament de Torredembarra. El llavors Conseller de Política Territorial i Obres Públiques, Joaquim Nadal, va encarregar un informe a l'Agència Catalana de l'Aigua que establia que es tractava d'una zona inundable però que es podia fer que tres carrers funcionessin com a rambles i que podia indicar-se que en elles no s'aparquessin cotxes. A la llum d'aquest lamentable informe, Nadal va decidir autoritzar la urbanització, decisió davant la qual la Plataforma Salvem els Muntanyans va interposar un Contenciós Administratiu que ha derivat en la sentència del TSJC.

Salvem els Muntanyans va al·legar en tot moment que la urbanització, a més de generar una enorme pressió per freqüentació sobre els estanys d'Els Muntanyans, suposava un greu atemptat sobre la mateixa supervivència de l'espai protegit, en alterar la llera hidrològica que alimenta les marisma. Però esglaia més encara com en una zona en la qual les avingudes d'aigua torrencial es poden presentar de manera sobtada, l'ACA i Joaquim Nadal van poder aprovar una urbanització que hagués pogut portar a la presència de nens i adults als carrers en un cas d'inundació – que, directament, hagués pogut causar la pèrdua de vides humanes. I, a qui pensi que exagerem, li suggereixo que faci un cop d'ull a aquest enregistrament d'una inundació de la zona per la pluja (no excessivament abundants) a l'octubre de 2006. A més, tampoc les autoritats semblen percatarse del cost econòmic que suposaria la indemnització a les víctimes o la restauració del batibull. I una vegada més, de les arques públiques sortiria diners per pagar els excessos públics.

Potser el més esborronador són les veus que han clamat contra la sentència dient que posa en perill el futur econòmic de Torredembarra, o que el Govern de la Generalitat vulgui recórrer la sentència del TSJC. Esborronador per dues raons: perquè no s'ha volgut aprendre la dolorosa lliçó de la crisi econòmica que ens sacseja... i pel menyspreu que suposa per a la vida de les persones. Potser la Generalitat ha d'explicar quantes vides humanes alienes està disposada a arriscar per promoure interessos immobiliaris.

Anna Rosa Martínez, Delegada a Catalunya.